L'endemà era dia de mitja festa i els fusters i els valencians devots acudien als temples parroquials per a festejar el seu patró. En moltes llars se celebraven festes onomàstiques en què es complimentava als Pepes amb coques, bunyols i anís. En suma, una festa popular i veïnal.
La primera documentació amb què comptem sobre les falles, és un ofici dirigit al corregidor de la ciutat de València perquè prohibira la col·locació dels monuments (especialment els de tipus teatral) en els carrers estrets i junts amb les fatxades de les cases. Com a conseqüència d'estes mesures de policia urbana (prevenció d'incendis) s'obligava als veïns a plantar falles en els carrers amples, en els encreuaments de carrers i en les places. Curiosament, sense pretendre-ho, una simple mesura com esta provocaria, a la llarga, una important transformació. Encara que les falles continuaven mantenint una estructura horitzontal i teatral en dos cossos (un taulat i una escena sobre el mateix), al col·locar-les en el centre d'un carrer o plaça era necessari concebre-les de forma exempta, ja que podien ser rodejades. Per a veure en la seua totalitat, calia donar-los la volta, i a l'alliberar-les de la seua annexió a una paret, es van alliberar també noves potencialitats constructives i la necessitat inscriure missatges en tots els seus costats.

Torxes, fogueres, ninots i entaulats, durant molt de temps van rebre el nom de falles, però progressivament es va anar restringint l'ús d'esta denominació per a referir-se a les pires satíriques, és a dir a aquelles que sobre un taulat exposaven a la vergonya pública els vicis o prejuís imperants. Eren estes falles les que suscitaven expectació cada any i les que la població acudia a visitar massivament. Consistien en una estructura prismàtica, generalment quadrangular, amb carcassa de fusta, recoberta ornamentalment amb bastidors pintats, amb llenços o amb panells que ocultaven els materials combustibles amuntonats a la seua base. Els ninots o figures que apareixien en l'escenari es vestien amb teles o robes velles. Estes falles satíriques, igual que els miracles de Sant Vicent, s'acompanyaven sempre d'uns fulls de versos que, penjades com a pasquins en les parets pròximes o en els bastidors del pedestal, desenvolupaven la rimada del tema que s'escenificava en la falla. A Mitjan segle XIX, a l'imprimir estos versos i editar-los en xicotets plecs, van donar origen al llibret i, en conseqüència, es va ampliar considerablement la possibilitat de desenvolupar l'argument.

La característica peculiar de les falles, és la figuració satíriques d'un fet social censurable. Tenen un tema concret i responen a una intenció crítica o si més no burlesca. A diferència de les simples fogueres i de les pires de trastos vells, en elles es representen escenes que al·ludixen a persones, successos o comportaments col·lectius que els fallers consideren mereixedors de correcció o dignes d'irrisió. Dos temes van ocupar preferentment els fallers a mitjan segle XIX: la falla eròtica i la crítica social.
En 1858, els fallers de la plaça del Teatre pretenien alçar una falla de moviment amb una al·lusió directa a les desigualtats socials. Els versos eren de Josep María Bonilla. La falla va ser prohibida per l'autoritat, però els fallers van repetir el tema l'any següent. D'altra banda, amb el nom de falla eròtica o tendència anticonjugal, la premsa de l'època designava un tipus de falles, molt abundants, que eren prolífiques en al·lusions coentes o escabroses per mitjà d'un llenguatge infestat d'equívocs i que reflectia una mentalitat hedonista i procaç. Bernat i Baldoví va escriure alguns llibrets que abordaven esta temàtica, però tal vegada el més conegut és l'escrit per Blai Bellver per a la falla de la plaça de la Trinidad de Xátiva en 1866, denominat La creu del matrimoni, que va meréixer una rotunda condemna per part de l'arquebisbat.

Amb el temps va ser necessari la publicació d'un Llibret amb versos en valencià que explicara el tema i el contingut de cada falla i la festa es va fer tan popular que totes les classes socials es mesclaven durant la celebració. Potser va ser esta la raó per la qual a mitjan segle passat van ser prohibides per un alcalde de la ciutat per a evitar que es produïren altercats i incidents.

Durant tot el segle XIX, l'Ajuntament i en general també les institucions d'autoritat, van mantindre una actitud vigilant i censora davant de les falles. Esta política repressiva, justificada per la necessitat modernitzar i civilitzar els costums de la ciutat, pretenia eradicar els festejos populars (Carnestoltes i Falles, entre altres), i es va intensificar durant els anys setanta a l'establir onerosos impostos sobre el permís de plantar falles o tocar música. Esta pressió va generar, com a reacció, un moviment en defensa de les tradicions típiques i en 1884 la revista La Traca va atorgar per primera vegada premis a les millors falles. La iniciativa seria continuada per l'associació renaixentista El Rat Penat en 1885. Este suport explícit de la societat civil per mitjà de premis, va despertar un esperit competitiu entre comissions de veïns, va estimular el fervor faller i va produir una decantació esteticista, donant lloc a la falla artística. En ella no desapareixia necessàriament la crítica (inclús podia experimentar una radicació política), però començava a predominar la preocupació formal, constructiva i estètica sobre el coneixement del monument.
Encara que amb titubejos i timideses, en 1901 l'Ajuntament de València, va prendre el relleu del Rat Penat i va atorgar els primers premis municipals a les falles. Això sí, una vegada passades les festes. Es tractava de dos premis: un de 100 i un altre de 50 pessetes. El clima social per a esta intervenció municipal no sols era favorable, sinó exigent. I comprenia tot un palmito ampli d'organitzacions, que incloïa tant associacions culturals i recreatives, com a valencianistes i esportives, polítiques i obreres, que van potenciar el desenvolupament de les falles durant la primera dècada del segle. En reciprocitat amb este suport social les falles es van decantar cada vegada més cap a l'exaltació valencianista i es va produir una creixent fusió entre la festa fallera i l'entitat valenciana. Des de principis del segle XX, les falles van abandonar l'estructura dual (taulat/escena) i va començar a desenvolupar-se una nova concepció de les mateixes, en el qual els ninots no eren ja la figura més impactant. La falla es componia ara de la superposició de diversos elements i nivells, fonamentalment de tres: una base d'escassa altura composta de repeus per a les diverses escenes, un cos central que servia de sustentació del monument i un rematada.

Este últim solia consistir en una figura de grans dimensions constituïda per un motiu al·legòric capaç de condensar el tema que esplaiaven i glossaven les escenes inferiors.
El contingut de la falla no es trobava ja inscrit només en una escena realçada pel taulat, sinó que estava latent en tot el conjunt escultòric i havia de ser desxifrat rodant la falla i recorrent-la amb la mirada de dalt baix. La falla ara havia de ser fastuosa, imponent, majestuosa i suggestiva, visible des de la llunyania.
Davall la pressió dels premis, les falles van adoptar com a ideal modèlic la monumentalitat, la proporcionalitat i el barroquisme.
En 1927, l'associació per al foment del turisme València Atracció va organitzar el primer Tren Faller. L'acte va tindre tal èxit que la societat valenciana es va bolcar encara més en les falles, incrementant considerablement el nombre de monuments que s'erigien. El creixement de la festa va obligar també a una millor organització. Així van sorgir l'Associació General Fallera Valenciana i el Comité Central Faller, que representaven a les comissions i organitzaven la festa.

En 1929, l'Ajuntament va crear un concurs de cartells per a fer promoció de les falles i en 1932 es va convertir en l'entitat organitzadora i gestora de tot el programa d'actes, instaurant la Setmana Fallera. La majoria dels monuments eren obra d'artesans artistes especialitzats que durant uns quants mesos vivien per a la construcció dels mateixos en els seus tallers i que s'havien organitzat en l'Associació d'Artistes Fallers. Va ser en estos anys quan les falles es van convertir realment en la festa major dels valencians.
L'article publicat en 1935 i firmat per Llopis Piquer que porta per títol "Com es preparen les falles" ens descriu amb un cert detall com es confeccionava una falla:
Primer és l'elaboració de la maqueta, sobre esta s'establix una escala per a poder projectar el monument faller. El següent que fa l'artista és la fusteria, realitza l'esquelet de la falla. En elles són els més importants elements: el cartó, l'algeps i la cera, sense oblidar la fusta dels bastidors ni la tela metàl·lica coberta d'arpillera per a les grans masses.
Amb estos senzills materials, els artistes valencians competixen amb els grans i perdurables creacions de l'escultura, patentitzant la seua vàlua amb l'erecció de grandiosos monuments.
La tasca més difícil i entretinguda consistix en la confecció dels motles per als caps, motles que saca l'artista d'un fang en què plasma l'efígie d'una dona o d'un home segons els casos, i que, buidatges en algeps, serviran per a obtindre una sèrie de caps en cera a què bastarà l'additament d'uns bigots o la desviació d'un ull, o l'afegit d'un rictus als llavis perquè deixen de ser humanes, anant a constituir diverses personalitats dins del conjunt de la falla.

Més fàcil és la construcció dels cossos, per a la que el cartó subjecte a motles d'algeps, a pressió en mullat, dóna unmargen admirable. Labor esta a què es dediquen els aprenents de tot artista faller que es pree. Escultors de categoria van tornar a manejar el fang i un nou motle va arreplegar el treball, eixint una nova encarnació humana, que, amb el seu seguici de desviacions físiques i afegits materials, complementaven més i més, i així poguérem anar successivament assenyalant el naixement dels diversos personatges de la falla, uns en el seu origen, múltiples en la seua aparença i igual podríem citar amb referència a les mans, a pesar de les seues distintes actituds. Difícil, molt difícil és el pintat d'eixa cera. Molt pocs encerten a saber infiltrar amb els seus colors l'aspecte de vida que requerixen els tipus d'una falla; més, a força d'estudi i de perseverança, el miracle s'efectua. En la foto es pot veure operaris d'un taller Faller, elaborant caps de cera, 1934.

Altres formes de treballar: hui en dia molts artistes en compte de treballar el fang utilitzen altres elements més ràpidament i còmodament, estos elements són o bé, el porespán expandit o fan reproduccions en resina i fibra de vidre. Quina falta després d'açò realitzat? Muntar els cossos ficant-los dins d'una ànima, esta vegada de fusta, per a subjectar fortament materials tan dèbils com la palla, les teles, la serradura i la cera, i una vegada en marxa i compostes les persones, el mateix dia de la planta alinear junt amb les parets, mentres es claven els bastidors i motlures als ninos, que en la foscor de la nit es confonen amb la gent de veritat, arribant l'observador a no saber distingir entre la realitat i el fantàstic.

Finalment com indica la tradició, només queda encendre la metxa i agarrar foc a la falla.

Documentació arreplegada d'escuelai.com